S'han trobat 499 resultats per viatgers de la gran anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaViatge al al cor del Caucas, a l'Azerbaidjan
Prop de Stepanakert, capital de l'Alt Karabakh o República d'Artsakh, s'alcen dues figures de roca volcànica que representen dos camperols armenis. La gent els coneix com en Tatik u Papik, és a dir, "l'avi i l'àvia". L'escultura es diu "Nosaltres som les nostres muntanyes" i es considera una reivindicació de l'armenitat de la terra on s'ubica, al cor del Caucas, a l'Azerbaidjan. Els karabakhians creuen que la seva cultura ve de les muntanyes, per això l'any 1991 van aprovar en referèndum proclamar la República d'Artsakh. Es tracta d'un territori rebel per l'Azerbaidjan, sense reconeixement de la comunitat d'estats a escala internacional. En canvi, pels armenis és un estat independent de facto. Tant és així que fan servir el dram, la moneda armènia, malgrat que això faci enfadar els azerbaidjanesos. Viatge a l'Alt Karabakh, amb Jofre Rocabert, investigador.
Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".
Els viatgers de la Gran AnacondaGroenlàndia és un dels països del món on més s'escolta la ràdio
Groenlàndia és un dels països del món on més s'escolta la ràdio. Es tracte, sobretot, d'una qüestió de necessitat. Per la ràdio s'anuncien tots els canvis meteorològics, també l'estat del gel o si algun os polar s'acosta més del compta a alguna població. Els inuit s'escolten la ràdio tant com hi participen per exposar-hi les seves consideracions. Els seus comentaris son vitals per l'harmonia de la vida quotidiana en les comunitats. Per exemple, quan es produeix un "White out" i tot esdevé blanc. Talment com si els déus haguessin esborrat el món, deixant en el seu lloc una boira espessa i encegadora. Els inuit ho temen, sobretot quan son de cacera o enmig d'un viatge, perquè no és possible distingir entre cel i terra i es fa impossible avançar per la neu o el gel amb seguretat. Llavors, els gossos esdevenen vitals per seguit endavant. Encara que tampoc els vegis.
Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".
Els viatgers de la Gran AnacondaEl Tibet fora del Tibet
Bingling és un conjunt de coves excavades en ple espadat sobre el riu Groc, a la Prefectura Autònoma Hui de Linxia, província xinesa de Gansu. En realitat es tracte d'un complex monàstic budista habitat, segles enrere, per monjos eremites que beneïen als viatgers de la Ruta de la Seda. El complex compta amb un buda, de trenta metres, esculpit directament a la roca del penya segat. Tant la imatge com les coves, estan unides per un entramat de passarel·les penjades al buit. Un xic hipnòtic tot plegat. Som en un Tibet fora del Tibet. Un país budista-tibetà que s'estén per les regions d'Ambdo i Kham, a l'oest de la Xina. Bingling és només un exemple dels temples i monestirs que hi ha escampats arreu. Labrang n'és un altre exemple. Es tracte del monestir tibetà més important fora del Tibet. De fet, és una ciutat. El Tibet fora del Tibet, amb el periodista de viatges, Xavier Moret.
Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda"
Els viatgers de la Gran AnacondaEl tast de la Gran Anaconda: Bingling, un complex monàstic budista enmig de la Ruta de la Seda
Bingling és un conjunt de coves excavades en ple espadat sobre el riu Groc, a la Prefectura Autònoma Hui de Linxia, província xinesa de Gansu. En realitat es tracta d'un complex monàstic budista habitat, segles enrere, per monjos eremites que beneïen els viatgers de la Ruta de la Seda. El complex compta amb un buda, de trenta metres, esculpit directament a la roca del penya-segat. Tant la imatge com les coves estan unides per un entramat de passarel·les penjades al buit. Un xic hipnòtic tot plegat. Som en un Tibet fora del Tibet. Un país budista-tibetà que s'estén per les regions d'Ambdo i Kham, a l'oest de la Xina. Bingling és només un exemple dels temples i monestirs que hi ha escampats arreu. Labrang n'és un altre exemple. Es tracta del monestir tibetà més important fora del Tibet. De fet, és una ciutat. El Tibet fora del Tibet, amb el periodista de viatges Xavier Moret.
Els viatgers de la Gran AnacondaEl camí dels bons homes: des de Berga fins al castell de Montsegur
En Joan Portell mai s'hauria pogut imaginar que es trobaria cara a cara amb un llop. Aquell dia havia sortit de Berga pel GR 107, tot resseguint les passes dels bons homes, coneguts com a càtars, fins al castell de Montsegur, a l'Arieja, Occitània. Feia poc que havia nevat, i en Joan es va passar hores i hores caminant amb la neu fins més amunt dels genolls. Cada passa era un martiri. Gairebé emulant l'esforç d'aquella gent que, de l'esforç i la humilitat, en van fer una virtut. Encara que això els havia d'acabar costant la vida. El camí és solitari i travessa paisatges espectaculars, feréstecs. És un camí transformador. En Joan anava xino-xano, sol. Passat el refugi Estasen, al Pedraforca, la pista comença a tirar amunt, pràcticament enfocant el Cadí. Va ser en un revolt quan en Joan va sorprendre aquell animal, de pel gris, mirant-lo de fit a fit. El camí dels bons homes, amb el viatges i pedagog, Joan Portell.
Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".
Els viatgers de la Gran AnacondaEls matriarcats de l'Àrtic: les dones inuit
"Sobre el 'kule' es va edificar la cultura dels inuit", afirma l'antropòleg Francesc Bailón. El "kule" era un llum d'esteatita que s'alimentava amb greix de foca i balena. Les dones inuit tenien com a tasca exclusiva tenir-ne cura, mantenir-lo sempre encès. Però no només servia per cuinar, il·luminar, escalfar o assecar les pells; el "kule" representava, sobretot, l'ànima de les llars inuit. Vet aquí la gran responsabilitat de la mare, l'àvia o la filla. A Groenlàndia, com també en molts altres països i societats de l'Àrtic, les dones són les que porten la veu cantant a la llar. Amb alguna excepció. Francesc Bailón ha conegut dues dones inuit caçadores, una feina gairebé sempre exclusiva dels homes. Una d'elles, la Teresia, es considera la dona més dura del món, capaç de caçar a temperatures tan extremes que ningú més pot suportar-les. La Teresia viu a Ittoqqortoormiit, un lloc remot a la costa est de Groenlàndia, just on Bailón va batre el seu rècord de fred: 68 ºC sota zero. Ni tan sols el termòmetre que portava a la butxaca el va resistir.
Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".
Els viatgers de la Gran AnacondaL'arxipèlag de les Geòrgia del Sud
L'arxipèlag de les Geòrgia del Sud ha estat un lloc mític en la vida d'algunes persones: les colònies de pingüins més grans del món, grans concentracions d'elefants i de llops marins... Aquest petit grup d'illes, gairebé equidistants entre les Malvines/Falkland i l'Antàrtida, suren solitàries enmig del blau profund de l'Atlàntic sud. "L'arxipèlag de les illes Svalvard", afirma Oriol Alamany, "són els Alps posats enmig del mar. Geòrgia del Sud és l'Himàlaia. Quan veus les primeres punxes, sents l'emoció de dir: "Estic arribant al cul del planeta. Tens la sensació d'arribar a un lloc remot". I encara te un al·licient més. A Geòrgia del Sud, hi ha la tomba d'Ernest Shackleton. L'explorador polar angloirlandès que va aconseguir fer tornar a casa sana i estàlvia tota la tripulació de l'Endurance, després que el vaixell va acabar esclafat pel gel de la banquisa antàrtica i de viure aïllats durant dos anys. Una heroïcitat que qui arriba a Geòrgia del Sud recorda tirant un rajolí de whisky sobre la tomba de l'aventurer. Viatge a Geòrgia del Sud, la terra dels pingüins, amb Oriol Alamany, fotògraf de natura i viatges.
Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".
Els viatgers de la Gran AnacondaL'Estret de Torres, la travessia del pas entre Austràlia i Papua, una experiència a l'abast de pocs
La primera illa que et trobes a l'estret de Torres és Thursday Island, "illa dijous". Després ve Friday island "illa divendres", sempre navegant d'est a oest. I encara Tuesday island "illa dimarts" o Wednesday island "illa dimecres". Així que el navegant anglès James Cook i la seva gent desembarcaven en una nova illa, li posaven el nom del dia de la setmana en què estaven. Les Thursday islands son un grup de petites illes al mateix estret de Torres. Es tracta d'un braç de mar, d'uns cent-cinquanta quilòmetres d'amplada, que separa Austràlia de Papua Nova Guinea i connecta el mar del Corall amb el d'Arafura. A l'estret de Torres, s'hi compten 274 illes, si bé només unes 17 estan poblades de forma permanent, sobretot, per a nadius melanesis. Però la perillositat de la navegació per l'estret no radica tant en l'amplada o en el nombre d'illes com en la poca profunditat entre 7 i 15 metres-, en els fons farcits d'esculls de corall i de dunes de sorra itinerants i en els potentíssims corrents que hi ha. És això el que fa un malson la travessa de l'estret. Però a en Joan Antoni i la Laura no els quedava cap més remei que creuar-lo si volien seguir el seu periple: cinc anys sense mitjons, amb Joan Antoni Afonso i Laura Alameda.
Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".
Els viatgers de la Gran AnacondaTransnístria, un petit país euopeu no reconegut
Transnístria és un viatge en l'espai i en el temps. Es tracta d'un petit país europeu, encaixonat entre Moldàvia i Ucraïna, que no reconeix ningú. Almenys, oficialment. Un lloc extremadament fred i extremadament gris i depressiu, al mateix temps que brillantment soviètic, que ha elevat els tancs a monuments i els ha situat al centre mateix d'algunes de les places de Tiraspol, la capital. Perquè, a banda de ser un no-estat, la particularitat de Transnístria radica en el fet de ser un autèntic museu viu, a l'aire lliure, de l'antiga URSS. De fet, és un romanent de la Unió Soviètica, que ha quedat petrificada tal com era en aquesta estreta franja de territori. Uns quants dels seus ciutadans no s'han amoïnat ni per canviar-se el passaport i encara van amunt i avall amb el salconduït soviètic. És clar que, si Rússia volgués, Transnístria seria, probablement, un país de debò... Viatge a Transnístria, amb Jofre Rocabert, investigador de la Universitat Politècnica de Zuric.
Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".
Els viatgers de la Gran AnacondaTrencant el mite de Dràcula, Romania un país ple de llogarrets encantadors
Ningú pot negar que el principal propagandista de Romania ha estat Dràcula. El reclam del vampir més famós de la història és per tot arreu en aquest país de l'Europa de l'Est: el castell de Dràcula, la casa de Dràcula, el poble de Dràcula, etc. A banda de llibres i pel·lícules, hi ha rutes, circuits i tota mena de gadgets. No és rar que la gent que va a Romania s'esperi, doncs, un país truculent, amb vampirs i coses per l'estil, però en canvi, Romania és un país molt tranquil, amb gent molt amable i encantadora que t'acullen d'allò més bé. Quan recorres el paisatge romanès, més que castells foscos veus pallers, molts pallers. També carros de cavalls carregats de palla fins d'alt de tot. Veus un món que potser aquí l'havíem viscut molts anys enrere però que ja ha desaparegut. Vaja, que et mous per Romania, diu el periodista Xavier Moret, com si levitessis, perquè ets dins d'una Europa que ja no existeix. Fins i tot els cementiris són diferents.
Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".
Els viatgers de la Gran AnacondaUn viatge a l'Índia diferent, veure el tigre de nit amb les orelles
Diuen que quan tu veus un tigre en llibertat, ell t'ha vist a tu cent vegades. L'Índia és un dels pocs llocs de la terra on encara hi ha tigres que viuen lliurement, malgrat que la pressió demogràfica els arracona cada cop més. Les reserves, com la de Mudumalai, a l'estat de Tamil Nadu, és un exemple de vida salvatge en llibertat, i alhora, de bona convivència entre persones i tigres. Almenys quan la biòloga Eloisa Mattheu hi va anar, va tenir la impressió que allà la gent convivia amb els felins d'una manera natural. El lloc prometia, si bé no hi havia la certesa de poder veure els grans gats ratllats que, amagats entre la bardissa, de ben segur que ja ensumaven els humans. De fet, l'Eloisa era en una "jungle farm" a tocar de la reserva. La "jungle farm" d'Anaikadú, "la muntanya dels elefants", malgrat que l'objectiu eren els tigres.
Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".
Els viatgers de la Gran AnacondaNi Míkonos ni Santorí, les altres illes Cíclades
"Recordo una navegació de Rodes a Atenes, dormint amb el sac a la coberta, em vaig despertar ple de sal i mullat..." Xavier Moret no ha oblidat mai aquell viatge pel mar Egeu. "Després d'una navegació moguda jures que no tornaràs a navegar mai més..." però hi tornes, diu. El cas és que "quan salpes t'imagines un viatge idíl·lic, que tot anirà bé, que aniràs veient illes i et seguiran dofins, però quan es desferma la tempesta i bufa el melteni, que pot ser un vent horrorós, llavors et penedeixes d'haver-te embarcat". Lawrence Durrell sempre deia que a les illes s'hi ha d'arribar per mar, perquè l'avió et falseja la sensació. D'illes a l'Egeu n'hi ha dues mil, si bé només unes dues-centes estan poblades. I, malgrat les diferències entre unes i altres, en totes es produeix el mateix fenomen: desembarquis on desembarquis, el temps deixa d'importar així que toques terra. Per les illes del mar Egeu, amb el periodista, viatger i escriptor Xavier Moret.
Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".
Els viatgers de la Gran AnacondaTranssilvània, lluny d'esterotips i de fantasmes
"Vaig arribar una nit en un poblet. Totes les cases tenien cabeces d'alls a la porta i se sentia udolar els llops. I vaig pensar: "Sort que soc a Grècia perquè si fos a Transsilvània estaria fotut..." Malgrat tot, el mal tràngol, a Grècia, no va dissuadir el periodista i viatger Sergi Ramis d'acabar viatjant, també, a Transsilvània. Certament, reconeix, una regió amb una estètica "gòtica, de por". Les cases, els paisatges, els boscos espessos i foscos... tot un paisatge lligat a la nostra iconografia de la por. "Després, però, de por, no en vaig passar", assegura en Ramis. I és que lluny dels estereotips i dels fantasmes del nostre cap, Transsilvània ofereix al viatger un món nou per recórrer i una història per descobrir i aprendre. Aquesta és una terra de pas, de creuament de pobles, d'aquí que sigui una mena de tapís en miniatura, amb pedaços de molts colors. Un exemple que la geografia no és pas una ciència fixa, sinó ben al contrari, és un món canviant. Transsilvània, amb el periodista de viatges Sergi Ramis.
Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".
Els viatgers de la Gran AnacondaL'home blanc arriba a Hawaii! Descobrir el surf o el Hula
Hawaii, les antigues Sandwich, són l'arxipèlag més aïllat del món. Qualsevol altre punt del planeta queda lluny, molt lluny. Els primers a constatar-ho van ser els nadius d'altres terres que s'hi van atansar, sobrevivint a mesos de navegació incerta. Després, l'arxipèlag es va enfonsar en sanguinàries guerres tribals d'unes illes amb les altres, abans de trobar el camí per unificar-se com una sola nació i viure, més o menys, en pau. Però encara els quedava el flagell dels blancs europeus. Es calcula que les malalties que els van transmetre van acabar amb el 90 per cent de la població nadiua. Els missioners van reblar el clau amb la implantació del cristianisme i l'eliminació de les pràctiques que consideraven paganes, com el surf o el Hula. En els seus inicis, abans de l'arribada de James Cook, aquesta dansa era gairebé una forma de resar. Homes i dones dansaven i amb el moviment de mans i peus acompanyaven les paraules del que, en realitat, no era un cant, sinó una pregària. Amb les mans representaven les ones o el bressolar d'un arbre; amb els dits, la pluja. Hawaii, amb el periodista de viatges Jordi Canal Soler.
Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".
Els viatgers de la Gran AnacondaHawaii: recuperar la navegació astronòmica
A la dècada dels anys 70 del segle passat, els hawaians es van proposar recuperar l'art de la navegació astronòmica dels seus avantpassats. Sabien que els primers pobladors de Hawaii havien arribat a les illes navegant sense instruments de cap mena i volien reviure'n la gesta. Per això van haver de recórrer a Mau Piailug, un mestre navegant de les illes Carolines, a la Micronèsia, que encara conservava els coneixements i estava disposat a compartir-los, malgrat que és un dels secrets més ben guardats dels antics navegants. Piailug podia arribar a memoritzar la posició de dos-cents estels en el cel nocturn, perquè dominava la "brúixola estel·lar". Un instrument que no guardava pas en cap butxaca, sinó a la ment, que li permetia orientar-se per l'oceà Pacífic. A vegades, Mau Piailug dibuixava la brúixola a la sorra, fent un cercle amb closques de petxines, en representació dels estels de referència durant la navegació. D'aquí la seva màxima: "Per navegar, cal ser valent i, per ser valent, cal recordar."
Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda", aquest viatge amb Jordi Canal-Soler, escriptor, fotògraf i viatger.